La Janira va créixer amb la prohibició d’apropar-se al mar. Les dones que volien tocar l’aigua, desapareixien. «Se les mengen els monstres i els éssers que s’amaguen a l’abisme», li deia l’avia. Per això les noies escrivien a les pedres els noms de les amigues i germanes desaparegudes, per recordar-les. Però el mar era insaciable, perquè fins i tot això s’emportava.
Tot i així la Janira, com altres noies del poble, sent la veu del mar, que visita els seus somnis i alimenta el desig de mirar més enllà de les normes que les condemnen a estar lligades. A viure tancades, sense horitzó. I vol descobrir si tot allò que batega entre les roques, a les profunditats del mar, és real o si només són supersticions.
Els fils del mar és un cant a la llibertat, a l’acceptació d’un mateix, però també és un relat esfereïdor que ens parla del desig, del control, de les cordes que dibuixen fronteres i ens lliguen, de la manera amb què una història pot marcar-nos la pell.
